Haneke, què catxondo el cabrón...
No m’agrada que les cançons acabin en fade-out; em quedo amb la sensació que m’estafen notes (per bé que, contradiccions del personatge que sóc, les meves dues cançons preferides, "Thunder Road" i "Sympathy for the Devil", finalitzen així). No m’agrada llegir un llibre i descobrir, horroritzat, que li falta alguna pàgina; em va passar amb "1984" (d’altra banda, una de les obres que més m’ha impactat). No m’agrada que un futbolista creui tot el camp driblant-se rivals i provocant els “ooooh” del públic per fer un xut de canari o enviar la bola als núvols quan arriba a la seva cita amb la porteria. No m’agrada programar la gravació del capítol d’una sèrie i adonar-me, quan em disposo a veure’l, que no s’ha gravat sencer. No m’agrada anar amb la moto i quedar-me sense benzina. No m’agrada que la bateria del mòbil es mori a mitja conversa. No m’agrada que s’acabi el paper higiènic quan encara no he finalitzat la meva tasca higienitzadora. No m’agrada que una pel•lícula aconsegueixi mantenir la meva atenció i, al moment de la veritat, el director no sàpiga com acabar-la; i encara m’agrada menys que, a sobre, sigui considerada una obra mestra. Parlo de “Caché”, de Michael Haneke, la gran estafa de l’any.
Anècdota real: fa temps que em ronda pel cap una història que, per culpa de la meva autodisciplina de cartró pedra, mai m’he posat a escriure. L’explico: un home rep a casa un sobre. L’obre. Dins hi ha una foto que primer el sorprèn i després l’inquieta: se’l veu a ell, quan era adolescent, agafant del l’armari del seu germà una revista porno. Recorda perfectament que aquell dia estava sol a casa. La foto, a més, està feta des de dins l’armari, i l’home sap que és impossible que ningú li fes. En els següents dies rep més fotos del mateix estil: una imatge submarina del dia que, amb sis anys, va estar a punt d’ofegar-se a una piscina; una presa zenital d’ell i la seva primera nòvia al llit la nit que ho van fer per primer cop; ell plorant la mort de la seva àvia al lavabo del tanatori municipal... El cas és que jo no tenia ni idea de com acabar la història: qui li envia les imatges? Per què? Com li han fet les fotos? Què pretenen? Què farà ell? Massa dubtes per tirar endavant la història (sumats a la meva poca disciplina, no ho oblideu). Però veient que Michael Haneke té el mateix problema i se’l passa pel forro, penso: i si l’escric?
